Tres germans: el manaire, el rebec i l'espavilat. I un altre deliciós poema de "Els fruits saborosos", que ens serveix per recordar al gran poeta que fou Carner i del que ahir 9 de febrer es van complir 130 anys del seu naixement.
Una
fonteta raja al peu de la noguera.
Allà
van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n’imita els
salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.
El
més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les
meves,
jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les
picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A
Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la
nou, es pica el dit.
-No
ho creguis –fa el menut. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a
sota. –Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en
tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com be;
i, amb el rebec,
les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l’espatlla dient:
-Tu sempre botes-,
i ja l’oblida, amb aire superbament serè.
L’altre
germà, però, que de reüll se’ls mira,
veu que Mirtil, picant
de peus, en dansa d’ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li
han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren
cada nou, la menja (ningú no se n’adona).
Car,
si amb plaer s’empara del guany de cada estona
No hi
escarafalleja ni se’n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora,
topades i escarràs.
Josep Carner
"Els fruits saborosos"
