divendres, 30 de novembre de 2012

" VINT BALES FOREN, VINT BALES " de M. Mercè Marçal

Avui va ser el dia en que l'any 1920  va morir assassinat Francesc Layret, "la crossa del poble" com l'anomena Maria Mercè Marçal en aquest abrandat poema elegíac.  Teresa Rebull l'ha musicat i el canta.

                                         A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí! 


Ai!, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l'aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai!, com sagnava la nit! 
                                                                                                                        
        M. Mercè Marçal          
                            

dijous, 29 de novembre de 2012

" ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA " de Pere Quart

Tal dia com avui, en l'any 1899, va néixer el poeta. Ell, sorneguer, parodia el famós poema d'Espriu, amb disculpes, si són necessàries.


                                                                Al sempre admirat Salvador Espriu,
                                                                                       si cal amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: «Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i –nostra–
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

                         Pere Quart






Pintura: Taverna Espinaler 

dimecres, 28 de novembre de 2012

" LES BOIES " de Joan Vinyoli

El dia 30 de novembre és l'aniversari de la mort del poeta,  el recordem en aquest poema que descriu una nit de tramuntana a Begur.



Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.


Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

                                                             Joan Vinyoli

Pintura: Turner

dimarts, 27 de novembre de 2012

" LA SANG SE'M CLIVELLA " de C. Sànchez Cutillas

Carmelina, una poetessa amb veu potent i reivindicativa, ens ofereix un poema d'amor i d'enyor


Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l’instin,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.

Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...

No sé si ploraré demà
perquè la pena,
és massa fonda avui,
per a arrencar-la
estella a estella.

Però, tot està a punt:
l'artèria oberta;
les mans enceses; el cos
tens i expectant...
i tot és tan a punt,
que la sang se'm clivella!

                       C. Sànchez Cutilla
                      "Llibre d'amic e amada"

dilluns, 26 de novembre de 2012

" LLOSTRE " de Joan Brossa

Aquest és un poema que vam llegir durant la Passejada Literària de la Trobada de dissabte, davant l'antic Espai Brossa.


Aquesta gent tan ufana.
I superba. Un altre juny.
Alerta! Muntanya i plana.
L’enemic. Posem-lo lluny.

Ens volen fer patir gana.
Bon cop de falç! Alço el puny.
Sí. La terra catalana.
L’ensenya. I el cop retruny.

Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop
de falç! Volen fer la guerra.

Esmolem eines. El roc.
Tornarà a ser rica i plena.
Segadors, seguem cadena. 


                   Joan Brossa


dissabte, 24 de novembre de 2012

"DE BON MATÍ" de Dolors Monserdà

Avui, que tothom deu estar reflexionant, compartim un poema visual i distés; una mica infantil, tendre i dolç que evoca un matí a la casa de pagès, escrit per una dona compromesa i feminista, Dolors Monserdà.

A penes he obert los ulls
ja he sentit galls i pollastres:
un doll de co-co-ro-cocs
que ha arribat fins a ma cambra.
Abocada al finestral
hi he vist baixar lo recapte.
L'aviram, al ser-hi a tret,
s'hi ha tirat d'una volada.
Bon Jesús, ¡quin batusseig!
¡Quin bé de Déu de picades
repartides als menuts
que valents los planten cara!
Quan s'han trobat satisfets,
alegrois, s'eixamplen d'ales.

Lo gallot de roig plomall
n'empaita a la polla blanca,
los pollastres més petits
a les gallines encalcen
i la lloca fa ¡co-coc!
per fer-ne saber que és mare.
Mes lo plat no resta sol;
gat i gos hi fan llepada,
en tant que pels junts dels rocs
llambreguen les sargantanes.

Los meus néts, com esquirols,
s'enfilen pels cims dels arbres,
als moixons espaordint
que del bon fruit n'esmorzaven.
La nena ¡dolç àngel meu!
al galliner s'és ficada
i del fons del ponedor,
tot rient, los ous abasta.
Un ne porta a cada mà,
joiosa de la troballa,
que el seu avi embadalit
li paga amb tendra besada

              Dolors Monserdà

divendres, 23 de novembre de 2012

" BLANCA I BRUNA " de J.Salvat Papasseit

Avui una poesia d'amor i desig: un encantador poema de "La Rosa als llavis".

Blanca...bruna i fina
com un pa de mel
més que una amoreta collida al carrer
la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
joliu dolençant
camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:
Si ahir era poncella ara es mon tresor
-com la satalia cada pit rodó.

           Joan Salvat Papasseit
            La rosa als llavis

dijous, 22 de novembre de 2012

"EL DIFICIL ENCONTRE" de J.V.Foix

Seguim amb la poesia de JV Foix,  gaudint  de la potència de les seves paraules, de la seva capacitat d’experimentació, de la seva curiositat i del seu art, en aquest poema en que ens confessa inquietuds i dubtes.


Ets i no ets, i visc del propi engany.
Sóc i no sóc, i palpo inútil borra.
Miro el florir de l'impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.
Per calls perduts i en pregones garites
cerco el farell de les absurdes fites. 
 
Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d'hom m'ullprenc del propi encant.
En vall ventós, entre fòssils i nacres.
Em multiplico en dòcils simulacres. 
 
Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l'altre i no és? On és l'Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d'esperit i de ment!
En les remors de la nit, per les platges.
Adoro el Res en múltiples imatges. 

                                 JV.Foix 

dimecres, 21 de novembre de 2012

" LÁMINAS " de Blas de Otero

El poeta evoca una dona estimada, llunyana ja, present en el record, amb imatges nostàlgiques, potser tristes,  però sempre plenes de tendresa.




Me estás haciendo llorar con tu recuerdo.
Me sube hasta los ojos,
duda, vacila, y cae
como una infanta de la almena al foso.

Porque recuerdo que tenías diecisiete años,
y todos de oro.
Y los pechitos te temblaban
como las hojas del chopo.

Y las sandalias que te ponías en la primavera,
pececitos rojos.
Y la cinta de
tu combinación, en corro.

Me estás hiriendo con unas alas tan frágiles.
¿Quién ha roto la brisa,
esta seda del aire, en el recuerdo,
quién la deshila?

Porque pregunto, y nadie me responde,
por una cosa que fue mía,
y estoy arrancando días y noches
de mi vida,

para que no me hagan llorar más
unas láminas amarillas
en las que tú, una mañana de primavera,
apareciste, con las sandalias de niña.

                                         
Blas de Otero
                                        "Ancia"


dimarts, 20 de novembre de 2012

"PLUJA BRODADA " de Bartomeu Rosselló Pòrcel

Dissortat poeta d'una generació marcada per la guerra i delmada per la tuberculosis, amb una obra breu, però densa, i de enorme potencia literària.


Balla damunt la terra
i s'afina, la fina
esgarrifada. Brilla,
renovellada, neta.

Irisa el gris. Rebota
miralls d'ella mateixa,
perdurable de vidre,
despòtica de pedra.

Xarxes lleus, febres primes
l'agafen, l'extenuen,
agonitzant de corbes,
embriaga de puntes.

I ella perfila curts
laberints de fretura,
brins d'aigua, rams de vent,
fugacitats d'agulla.

                           B.Rosselló Pòrcel
                         “Imitació del foc” 1938

dilluns, 19 de novembre de 2012

" CANÇO DE CAPALTARD " de Joan Sales

Avui és el centenari del naixement de Joan Sales . A demés de ser l'excel·lent escriptor de "Incerta glòria", també va conrear la poesia. Avui en fem un tast.


Mira tot aquest cel violeta i exànime.
Com quan obrim un moble antic, perfum estrany,
          en abocar-me a la teva ànima
          he sentit el romer d'antany.

Cada poble natal té la seva campana
          que tritlleja i omple el cel blau
de voladúries invisibles i de pau.
i cada ànima trista té la seva germana.

— Germana, si pogués, dins teu, tu que et consums
en plors sense motiu i pàl·lids contrallums,
amagar els meus terrors i les sets indicibles,
com dins un vell armari ple d'esvaïts perfums
          i de mil coses inservibles...


                                  Joan Sales 

dissabte, 17 de novembre de 2012

" TU ME QUIERES ALBA " de Alfonsina Storni

Ai! la doble moral de l'època, el masclisme, que indignen a la poeta, ella, mare soltera, que les va patir en la seva pròpia carn.


Tú me quieres alba,
me quieres de espumas,
me quieres de nácar.
Que sea azucena
sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada.

Ni un rayo de luna
filtrado me haya.
Ni una margarita
se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
tú me quieres blanca,
tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
las copas a mano,
de frutos y mieles
los labios morados.
Tú que en el banquete
cubierto de pámpanos
dejaste las carnes
festejando a Baco.
Tú que en los jardines
negros del Engaño
vestido de rojo
corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
conservas intacto
no sé todavía
por cuáles milagros,
me pretendes blanca
-Dios te lo perdone-,
me pretendes casta
-Dios te lo perdone-,
¡me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
vete a la montaña;
límpiate la boca;
vive en las cabañas;
toca con las manos
la tierra mojada;
alimenta el cuerpo
con raíz amarga;
bebe de las rocas;
duerme sobre escarcha;
renueva tejidos
con salitre y agua:
       
Habla con los pájaros
y llévate al alba.
Y cuando las carnes
te sean tornadas,
y cuando hayas puesto
en ellas el alma
que por las alcobas
se quedó enredada,
entonces, buen hombre,
preténdeme blanca,
preténdeme nívea,
preténdeme casta.
           Alfonsina Storni

           
Pintura Charles Sims (Fragment)

divendres, 16 de novembre de 2012

" FESTEIG VORA LA MAR CANTÀBRICA " de Joan Maragall

Aquest poema, d’aires romàntics, forma part del llarguíssim poema que podeu llegir aquí sencer. Alguns artistes l'han musicat, com per exemple el reconegut cantant d’òpera Josep Carrera en el disc “Josep Carreres Sings Catalan Songs” i també la soprano Isabel Monar.

  III

 Sota les estrelles, d’espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
una galta suau i plena
es ben dolça de besar.
Entre dos silencis, bes silenciós,
còm vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta, am deixos ardents
de la mitj-diada i dels terrals vents.
El reberes silenciosa.
Mos llavis, dolços encar,
te van preguntâ una cosa,
i tu no’m vas contestar.
Què vaig preguntar-te?… Sols recordo’l bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta…
Oh! No hi tornaré mai més.
Prò la flonja galta ruixada am serena,
sota de ma boca, d’espatlles al mar;
prò la xafogosa nit d’Agost serena
ai! còm la podré oblidar?


                         Joan Maragall

dijous, 15 de novembre de 2012

"ELS CODONYS TARDORALS" de Josep Carner

Com en "La Poma Escollida", Carner fa elogi d'aquest amor quotidià i tranquil, 
que "quan fina tot l'esclat" i arriben les gelors i el fred està al  costat nostre ens endolceix la vida.
 

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

                              Josep Carner
                                "Els fruits saborosos"


Acquarel.la: J. Ato

dimecres, 14 de novembre de 2012

"PLENILUNI A LA RIERA" de Joan LLacuna

Una poesia deliciosa,en que amb veu infantil descobreix la nit, la lluna, la riera...
 

-Quina aigua
més clara,
més neta,
pare,
mareta!

I com s'hi mira
la lluna,
pare,
mareta!

-I com s'hi miren
les bogues,
nina,
nineta!

-I com s'hi miren
els joncs,
i com s'hi miren
les canyes!

-I com s'hi miren
els oms,
i com s'hi miren
els saules!

Quina aigua
més clara,
més neta,
nina,
nineta!

  Joan Llacuna
  "L'aurora de l'Argall"

dimarts, 13 de novembre de 2012

" DIVISA " de Maria Mercè Marçal

Tal dia com avui fa 60 anys va néixer Maria Mercè Marçal. Ella va adoptar una divisa que sempre va estar present tant en la seva vida com en la seva obra.


A l’atzar agraeixo tres dons:

                   haver nascut dona,
                   de classe baixa i nació oprimida.
                   I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
   
                                                                               
                                                    Maria Mercè Marçal

dilluns, 12 de novembre de 2012

Bestiari: PORC de Pere Quart

Ahir va ser Sant Martí...pobres porquets!


Em cal un regim per amagrir
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí

                   ...allò que passa.


Però ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.


Ja tothom parla de Sant Martí!


                          Pere Quart


<e

dissabte, 10 de novembre de 2012

" CANTE PER UN " de Matilde Llòria

Matilde Llòria és un cas força insòlit dins la poesia, ja que la va conrear tant en català com en castellà i gallec. I ho feia bé.



No plore. Cante!
Cante per un
de qui no se'n recorda
quasi ningú.

Per una agulla enfile
tota la llum.
I esgarrons cusc, adobe,
a tots per un.

Si em pregunten, jo cante.
El cor és mut
després de l'aigua amarga
que s'ha begut.

Però les mans treballen,
i, resolut,
obri camí el coratge
per tots: per un.

                 Matilde Llòria

divendres, 9 de novembre de 2012

" CANCÓ " de Miquel Martí i Pol

 El 11 de novembre del 2003 va morir el poeta. El recordem amb un poema fresc i vital, on parla d'una vida i una mort que somnia, però que la malaltia va fer inabastable. Ho canten els Strombers

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua. 

Voldria ser tan divers,
         tan lliure i divers com l'aire,
   conèixer tots els camins
    i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
                 M. Martí i Pol  
                 "L'arrel i l'escorça"