"NO ÉS AIGUA, NO" de Anna Dodas

Nova mirada al poema del 21 de juny

Una poesia molt visual i plena de força de la malaurada poetessa, tan tràgicament desapareguda.

No és aigua, no, que és foc

i el mantell argentat és de porpra

no són brises suaus, són remolins

uns llavis vermells de dents esmolades

fileres de dents dures i blanques

un sexe ardent on tot si fon

flor de cactus

flor de carn

caòtics plenilunis estivals

repic incontrolat de campanes, insectes

agulles roents

això és i no allò altre:

una fosa madura i la terra negra

no hi ha estels en la nit, hi ha

rabents cometes.

                         Anna Dodas 
                                 "El volcà" 

 

"EM PLAU, D'ATZAR..." de J. V. Foix

Foix ens confessa una dualitat: és un amant de les coses antigues i un apassionat de tot el que és nou.

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.


I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,


L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

                                      J.V. Foix

Dibuix de L. da Vinci

"DIVORCIO" de W. Szymborska

Colpidora poesia -que he descobert al bloc "Blue instant"- d'una gran escriptora que acabem de perdre. El seu és el primer poema traduït que s'inclou al bloc. S'ho val.

Para los niños, el primer fin del mundo de su vida.

Para el gato, un nuevo dueño.

Para el perro, una dueña nueva.

Para los muebles, escaleras, golpes, carga, descarga.

Para las paredes, claros cuadrados tras los cuadros descolgados.

Para los vecinos de la planta baja, un terna, 

                                                     una pausa en el hastío.

Para el coche, mejor que fueran dos.

Para las novelas, la poesía -de acuerdo-, llévate lo que quieras.

Peor para la enclicopedia y para el video,

ah , y para el manual de ortografía,

donde tal vez se explique el tema de los dos nombres:

si todavía unirlos por la conjunción "y" ,

o ya separarlos por un punto.

                                      Wislawa Szymborska

                                                "Aqui"

"NOVES PARAULES D'AGUR" * de Salvador Espriu

Ahir va ser l'aniversari de la mort d'Espriu. El seguim recordant. I llegint...

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,

ni amb mots apresos al més savi lèxic,

ni amb rares pauses o subtils silencis,

no esgotaràs tots els noms de la mort. 
 

Només recorda

que es diu vell caminant i també mur,

i com jo que parlo, i com tu que escoltes.

Després, si així ho vols i t'agrada,

vist que la lluna encara

surt puntual de la fredor del mar

i el vent, albardà foll,

xiscla i s'escampa per les seques vinyes,

et serà lícit de sentir-te culte

i, a estones, qui sap si felicíssim.

                                      

                                      Salvador Espriu

                                    “El caminant i el mur”

* -Agur, fill de Jaqueh de Meribà, de qui només sabem que va pronunciar algues màximes dels "Proverbis"

 Cf. Pr. XXX.  Rosa M. Delor i Muns

"PRESÈNCIA" de Màrius Torres

Els records ens omplen de nostàlgia  i  dels somnis se'n desperta...

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls. 

                                    Màrius Torres
                                      24 de gener, 1938

"TARDA" de Mercè Rodoreda

Aquest dissabte llegim a Mercè Rodoreda, tan coneguda per les seves novel·les, en uns versos del seu llibre "Agonia de Llum" .

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre, 

 

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell. 

 

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.
  
                   Mercè Rodoreda 

"ELS AMANTS" de V. Andrés Estellés

Avui un poema de amor. Un amor sincer i carnal.

     La carn vol carn.
  Ausiàs March

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

                                       V. A. Estellés

Pintura Egon Schiele

"ARA ELS COLORS S'APAGUEN..." de Maria dels Angels Vayreda

Segueixen els sensuals i inspirats poemes de "Iris i l'amor"

                                                Fragment del cant IV
                       

“Ara els colors s’apaguen i es dispersen,

l’oreig a poc a poc la veu modula

i dóna vida al cor i el desempolsa.

La nit ha de venir per testimoni

de l’amor que se’ns dóna per ofrena.

Quan ell s’apropi jo sabré lliurar-m’hi

sentint les seves mans a la cintura,

com les dels segadors damunt la garba.

Jo seré espiga, peix, dona i sirena

lligada dins la xarxa que ell em llenci.

L’aroma de la mar és acre i fina,

i em diu que ell és aquí, que va apropant-se,

que avança suaument sobre les ones

sense vaixell, que el cor li fa de vela”. 

                              M.Angels Vayreda 

                                       "Iris i l'amor"

Pintura de J. W.Waterhouse                      

"CANCIÓN DE INVIERNO" de Juan Ramón Jiménez

Amagats, qui sap a on, els ocells al hivern canten, canten...

Cantan. Cantan.
¿Dónde cantan los pájaros que cantan ?

Ha llovido. Aún las ramas
están sin hojas nuevas. Cantan. Cantan.
los pájaros. ¿En dónde cantan
los pájaros que cantan ?

No tengo pájaros en jaulas.
No hay niños que los vendan. Cantan.
El valle está muy lejos. Nada…

Yo no sé dónde cantan
los pájaros (cantan, cantan),
los pájaros que cantan.

Juan Ramón Jiménez 

"FEBRER" de Joan Teixidor

Poema que Teixidor dedica al febrer i a la neu. És un moment adequat per llegir-lo.

En cada fil de telègraf
penja un petit estel:
un glop de neu.

En cada àtom del cor
penja un petit ninot:
l'avorriment.

Sols la neu immaculada
un moment ens n'allibera.

                   Joan Teixidor
                  (Poemes. 1932)

"ENCARA QUE MOLT TARD..." de E. Martínez-Pastor

Una veu poc coneguda, però amb molta obra publicada. Avui en fem un tast.

 Encara que molt tard, vàrem trobar-nos

I vas vestir-me el cos, la carn dels ossos,

amb bruses estampades de clarors

i amb túniques obertes,

per on la mà vermella del desig

ens posseïa.  (...)

A la faldilla

de la teva puresa

brodaré roses

perquè em perfumin l'urna

que guarda l'enyorança.

            Esther Martínez-Pastor

                 (Trenes de sucre)

Pintura: Tamara Lempika

"UN DIA QUALSEVOL" de M. Martí i Pol

Colpidor aquest poema de Martí i Pol, en el que demana morir dempeus i sense mirar enrere...

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere

                                                 M. Martí i Pol

                                                                      "La pell del violí"