Grans poetes, grans poemes. Un petit recull de poesies que m'han fet sentir, somniar, vibrar. I dels escriptors que amb la sensibilitat de la seva ploma les han creades.
divendres, 30 de desembre del 2011
dijous, 29 de desembre del 2011
"ARA QUE L'ANY S'ACABA" de M. Martí i Pol
De nou començarem el cicle tants de cops iniciat. I nosaltres, tenim nous propòsits?
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.
Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?
Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.
A poc a poc, desfaig els rulls del vent.que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.
Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?
M. Martí i Pol
dimarts, 27 de desembre del 2011
"NACÍ PARA POETA" de Gloria Fuertes
No és fàcil ser poeta...fa falta vocació i molta força de voluntat!
Peró Gloria Fuertes va néixer poeta: Poeta de Guardia
Nací para poeta o para muerto,
escogí lo difícil
-supervivo de todos los naufragios-,
y sigo con mis versos,
vivita y coleando.
Nací para puta o payaso,escogí lo difícil
-supervivo de todos los naufragios-,
y sigo con mis versos,
vivita y coleando.
escogí lo difícil
-hacer reír a los clientes desahuciados-,
y sigo con mis trucos,
sacando una paloma del refajo.
Nací para nada o soldado,
y escogí lo difícil
-no ser apenas nada en el tablado-,
y sigo entre fusiles y pistolas
sin mancharme las manos.
Gloria Fuertes
diumenge, 25 de desembre del 2011
"ELS NÚVOLS DE NADAL" de Joan Maragall
El 25 de desembre amb sol, núvols o pluja sempre és...el dia de Nadal!
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i com veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.
Joan Maragall
dijous, 22 de desembre del 2011
"AVUI VINT-I-U DE DESEMBRE" de Maria Mercè Marçal
Un dia com el de ahir va ser un bon moment per sortir al balcó i recordar la bellesa de les petites coses quotidianes.
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia dies que no sortia al balcó
corrent darrera d’amors i d’altres coses...
M. M. Marçal
dimarts, 20 de desembre del 2011
"CENT ANYS DE JOAN MARAGALL" de Pere Quart
Pere Quart dedica un poema a Maragall en el centenari del seu naixement.
Avui, 20 de desembre, fa 100 anys que morí Joan Maragall . Reproduïm un fragment de la poesia, com homenatge als dos grans poetes.
Vostè, Joan era d'una altra fusta.
Els homes neixen i moren
per amor.
No hi ha res com veure el sol,
el sol, la solellada estupradora;
i el vent en son palau.
La natura és molt bella
i tan diversa i sabia!
L'amada és una flor,
una planta l'esposa
veig flors i penso en tu.
La mort, ponent dolcíssim.
Però temible com una ceguesa
-que oblida tot camí-
i una sordesa;
i fon les mans que palpen.
I és, oh Deu, una afàsia;
la paraula morta
(...)
(...)
Vostè Joan, era d'un altra estofa.
Els poetes avui són cautelosos
-vull dir, s'entén, els nostres.
Juguen molt amarrats,
guarden molt recollit
el ventall de les cartes.
I si s'escau fan bluf. I trampes.
Com tothom, com tothom.
No cria excepcions aquest tombant;
les excepcions foradarien
el cul de sac
on remuguem veus i silencis,
arrapats i a les fosques.
Don Joan, excusi la franquesa;
però no oblidi
que vostè i jo venim de Sabadell
poble d'estar per casa.
Al capdavall som bàrbars.
Joan Oliver “Pere Quart”
“ Vacances Pagades”
diumenge, 18 de desembre del 2011
"CANT ESPIRITUAL" de Joan Maragall
El dia 20 de desembre serà el 100 aniversari de la mort de Maragall. El poema d'aquest diumenge no pot ser un altre que el seu "Cant Espiritual", en el que fa palès el seu amor a la vida i la seva confiança en una de millor.
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?
Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall
dijous, 15 de desembre del 2011
"PRESAGIOS" de Pedro Salinas
Els llavis poden fingir, la boca dir el que no sents, però la mirada expressa els veritables sentiments.
¡Cuánto rato te he mirado
sin mirarte a ti, en la imagen
exacta e inaccesible
que te traiciona el espejo!
«Bésame», dices. Te beso,
y mientras te beso pienso
en lo fríos que serán
tus labios en el espejo.
«Toda el alma para ti»,
murmuras, pero en el pecho
siento un vacío que sólo
me lo llenará ese alma
que no me das.
El alma que se recata
con disfraz de claridades
en tu forma del espejo.
sin mirarte a ti, en la imagen
exacta e inaccesible
que te traiciona el espejo!
«Bésame», dices. Te beso,
y mientras te beso pienso
en lo fríos que serán
tus labios en el espejo.
«Toda el alma para ti»,
murmuras, pero en el pecho
siento un vacío que sólo
me lo llenará ese alma
que no me das.
El alma que se recata
con disfraz de claridades
en tu forma del espejo.
Pedro Salinas
Pintura: Eduardo Naranjo
dimarts, 13 de desembre del 2011
"RECERCA" de Maria Beneyto
Colpidora poesia d'una poetessa que coneix i expressa la feblesa i les limitacions humanes enfront de lo injust.
Caldria anar amb peus de neu, petits,
a saludar l’intacte de l’aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor.
a saludar l’intacte de l’aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor.
(Després, derrocar arbres plens de nius
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.)
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.)
Caldria que a la set d’un cigne blanc
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí.
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí.
(Després, tornar al fum. Desfer sorolls
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.)
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.)
Caldria anar, curant de no ser vent,
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants.
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants.
(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.)
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.)
Maria Beneyto
diumenge, 11 de desembre del 2011
"PER LA BOIRA" de Joan Maragall
Els versos d'aquest poema es van publicar al primer número de la revista "Canigó", el gener de 1903, convertint-se així en el primer pas d'una llarga i interessant col·laboració a la revista de Carner.
"Les Disperses"
Oh! boira, encantament de les muntanyes,
que et deixes travessar d'una llum dolça,
evocadora de clotades pàl·lides
i de poblats llunyans que es desensonyen
i s'acosten rient assoleiant-se...
Oh! boira que amb el sol tota t'aclares,
i que tu tota sola t'obscureixes
i t'omples dels rumors de la tempesta...
Joan Maragallque et deixes travessar d'una llum dolça,
evocadora de clotades pàl·lides
i de poblats llunyans que es desensonyen
i s'acosten rient assoleiant-se...
Oh! boira que amb el sol tota t'aclares,
i que tu tota sola t'obscureixes
i t'omples dels rumors de la tempesta...
"Les Disperses"
dijous, 8 de desembre del 2011
"CALANDARI NADALENC" de J. M. López Picó
Un petit poema, gairebé infantil, que ens recorda que s'acosten les diades nadalenques.
La Puríssima: El batec
de l’atzur a la mirada.
Ulls de Llúcia: La Fe
que no demana miracles.
Tomàs n’ha sentit el frec,
tremolós d’esgarrifança,
al cap dels dits. I a Betlem
han fet el Pessebre els àngels.
J.M. López Picó
dimarts, 6 de desembre del 2011
"EL NOSTRE AVANTPROJECTE DE CONSTITUCIÓ" de J. M. Sagarra
Més enllà de la seva reconeguda obra oficial, Josep Maria de Sagarra va cultivar també la sàtira poètica. Va escriure un bon nombre de versos on ironitzava sobre la societat i la Segona República. Aquí en tenim un exemple.
Títol I
De l'estructura nacional
Hi haurà, salvant els principis
d'esquerres, centres i dretes,
províncies i municipis
i cases de senyoretes.
Títol II
De la nacionalitat
Són espanyols: la «manola»,
els rectors i els magistrats,
els nats en terra espanyola
i els fills d'aquests desgraciats.
Títol III
Drets i deures dels espanyols
Els d'amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.
Títol IV
Del president de la República
President de la República,
serà un senyor reposat,
que no l'hagin engendrat
a dins de cap casa pública.
Títol V
Del Govern
Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.
Títol VI
Del Parlament
Aquells que la sort enfili
formaran part de les Corts,
encara que siguin sords
com en Rovira i Virgili.
Títol VII
De la justícia
El jutge republicà,
fiscals i criminalistes
seran persones ben vistes
que puguin parar la mà.
Títol VIII
De la hisenda pública
Sols podran pressupostar
i es cuidaran de la duana,
els senyors que tenen gana
i ho saben dissimular.
Títol IX
De les garanties de la Constitució
Hi haurà una llei molt estreta,
i uns tribunals molt decents,
perquè tots estem contents
i no ens falti una pesseta.
Títol X
Explicació que dóna El Be Negre
I aquesta Constitució,
de la qual em vanaglòrio,
aniria molt millor
que el projecte de l'Ossòrio.
J. M. Sagarra
diumenge, 4 de desembre del 2011
"FLORS QUE S'ESFULLEN" de Joan Maragall
En el sentiment vitalista de Maragall la mort no acaba res, sinó que ho transforma tot. En morir la flor, la llavor dona pas a una nova vida, a una nova flor.
Cauen les fulles d'una a una,
sense queixa, sense plant:
immovils, fredes, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d'aire les toca,
ni un tremolor:
s'esfullen sense rahó,
sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
Oberts, buids, admirats,
desconsolats.
Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
sense'ls estremiments de l'agonia,
sense perdre'l colô encès.
Am tota cortesia,
i poc a poc, s'esfullant,
se'n van, se'n van,
sense queixa, sense plant,
no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
· · · · · · · · · · · · ·
i el camp tot estrellat de noves flors.
sense queixa, sense plant:
immovils, fredes, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d'aire les toca,
ni un tremolor:
s'esfullen sense rahó,
sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
Oberts, buids, admirats,
desconsolats.
Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
sense'ls estremiments de l'agonia,
sense perdre'l colô encès.
Am tota cortesia,
i poc a poc, s'esfullant,
se'n van, se'n van,
sense queixa, sense plant,
no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
· · · · · · · · · · · · ·
i el camp tot estrellat de noves flors.
Joan Maragall
dijous, 1 de desembre del 2011
"CAMBRA DE LA TARDOR" de Gabriel Ferrater
La poesia de G. Ferrater està basada en l'experiència de les relacions humanes, sobretot amb les dones, i la difícil complexitat entre amor i desig, mai no resolta.
- La persiana, no del tot tancada, com
- un esglai que es reté de caure a terra,
- no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
- trenta-set horitzons rectes i prims,
- però el cor els oblida. Sense enyor
- se'ns va morint la llum, que era color
- de mel, i ara és color d'olor de poma.
- Que lent el món, que lent el món, que lenta
- la pena per les hores que se'n van
- de pressa. Digues, te'n recordaràs
- d'aquesta cambra?
- "Me l'estimo molt.
- Aquelles veus d'obrers - Què son?"
- Paletes:
- manca una casa a la mançana.
- "Canten,
- i avui no els sento. Criden, riuen,
- i avui que callen em fa estrany".
- Que lentes
- les fulles roges de les veus, que incertes
- quan vénen a colgar-nos. Adormides,
- les fulles dels meus besos van colgant
- els recers del teu cos, i mentre oblides
- les fulles altes de l'estiu, els dies
- oberts i sense besos, ben al fons
- el cos recorda: encara
- tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater