"MUNTANYES DEL CANIGÓ" de Jacint Verdaguer

Qui no coneix aquest poema d'un dels nostres poetes més excelsos? Tothom l'ha cantussejat! Peró no tots hem llegit la poesia complerta, que és ben bonica.

 

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades,

més que més ara a l'estiu

que les aigües són gelades.  

Tres mesos hi sóc estat

sens veure persona nada

sinó un trist rossinyolet

que nit i dia cantava;

mes ara em penso que és mort,

tres dies ha que no canta. 

M'ha vingut enyorament

i una cruel mala gana.

Ningú no m'entén el mal,

ningú coneix el que em mata,

sinó una nina que hi ha

     que és la meva enamorada.     

Un dia jo l'encontrí,

l'encontrí a punta d'alba;

al torrent de Sant Martí

l'encontrí que ensabonava. 

Jo li don el Déu-te-guard,

paraula no m'ha tornada;

jo que li torno a donar

i ella calla altra vegada.       

- Jo no sé amb què compara't,

amb el vent o amb la gelada;

te compararé amb el vent,

que cada hora fa mudança:

al dematí vent serè,

a les onze marinada,

a migdia vent de dalt

i a la tarda tramuntana. 

                   Mossèn Cinto Verdaguer

Pintura de Camille Pissarro

---

"SONET AMERICÀ" DE Marià Manent

Avui parlen els diaris de Marià Manent, per la distinció amb que han honorat al seu fill Albert.  El recordem  amb un original sonet del que és autor.

La donzella del vellut vermell
no sé si és xilena o bé de Lima.
Té el rostre bru del mar i del solell,
uns grans ulls verds i la cintura prima.

Sembla que escolti l'au del paradís
i em digui al cor: 'Quin nou somriure esperes?'
quan ella passa vora les palmeres,
davant la mar color d'aigua amb anís.

Entre la ratlla de les seves dents,
com en les cambres d'un palau de vori,
se m'hi perden un poc els pensaments.

i voldria ésser l'au del paradís
per coronar d'un càntic il·lusori
la palmereta que li fa ombradís.

                      Marià Manent

*"LLEGÓ CON TRES HERIDAS" de Miguel Hernández

¡Quin Poeta! ¡Quin poema!...

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte, 
la del amor. 
 

                            Miguel Hernández

"L'ULL DE LA MAR" de Joaquim Ruyra

Un del poetes més mariners, que tant coneix i estima el mar -la mar, com diu ell- el compara amb l'ull humà en aquest bell sonet.

Igual que l'ull d'un home, no sé l'aigua marina

quina expressió més viva tramet el seu cristall;

fonda, la llum d'una ànima sembla que s'hi endevina

i semble que d'idees s'hi sent vibrar el treball.

Blavissa i pura a voltes, com d'un infant la nina,

mira amb un aire candi del cel l'immens badall;

a voltes, sa llampanta mirada esmaragdina

té, con d'una nimfa, foc d'amorós cremall.

Oh! quan la mar és clara, que en diu de coses belles!

Que en trasbalsa de sols! Que en somnia d'estrelles!

Ai, en canvi, si es torna son ull, de sobte, obac

com el del vil hipòcrita que malvestats calcula!

No us ne fieu!... Saturna, medita, dissimula,

covant voluptuoses gelosies de drac.

                                          Joaquim Ruyra i Oms

"PRIMAVERA"

Però la PRIMAVERA acaba de començar. Gaudim-la!

FELIÇ PRIMAVERA!!!!

*"DE QUE CALLADA MANERA" de Nicolás Guillen

No coneixia l'obra d'aquest poeta cubà més que per les cançons que s'han fet dels seus poemes. Caldrà repassar-la, perquè és realment bonica.

¡De que callada manera
se me adentra usted sonriendo,
como si fuera la primavera !
¡Yo, muriendo!

Y de que modo sutil
me derramo en la camisa
todas las flores de abril

¿Quién le dijo que yo era
risa siempre, nunca llanto,
como si fuera la primavera?
¡No soy tanto!

En cambio, ¡Qué espiritual
que usted me brinde una rosa
de su rosal principal!

De que callada manera
se me adentra usted sonriendo,
como si fuera la primavera
¡Yo, muriendo!

                     Nicolás Guillen

"MESTER D'AMOR" de Joan Salvat-Papasseit

Quin poema encantador! Tan lluminós, tan sensual...un plaer la seva lectura!

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura. 

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada. 

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta. 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.   
 
                              Joan Salvat Papasseit

"CIRERER FLORIT" de Joan Maria Guasch

Ja floreixen els cirerers, s'acosta el temps de menjar cireres, la Primavera és el primer pas. Guasch ens ho explica en aquesta encantadora poesia.

           
  Cirerer petit,

 cirerer florit

            que fas arracades

           digues quina mà 

            té les ve a cercar

                     quan les tens granades.

Digues sense por

qui et cull la dolçor

d'aquesta florida.

- Floreixo en la soledat

d'aquest jardí ple de molsa;

mai ningú m'ha sorollat

per collir ma fruita dolça.

Ella em cau sense dolor

com qui perd les arrencades;

però al maig torna l'Amor

i em diu:  - Té, les he trobades!...

                  Joan Maria Guasch

*"ACASO..." de Antonio Machado

A ell també el va sorprendre un dia la primavera i el renéixer de noves  il · lusions.

Como atento no más a mi quimera

no reparaba en torno mío, un día

me sorprendió la fértil primavera

que en todo el ancho campo sonreía. 

Brotaban verdes hojas

de las hinchadas yemas del ramaje,

y flores amarillas, blancas, rojas,

alegraban la mancha del paisaje. 

Y era una lluvia de saetas de oro,

el sol sobre las frondas juveniles;

del amplio río en el caudal sonoro

se miraban los álamos gentiles. 

Tras de tanto camino es la primera

vez que miro brotar la primavera,

dije, y después, declamatoriamente:

—¡Cuán tarde ya para la dicha mía!

Y luego, al caminar, como quien siente

alas de otra ilusión: —Y todavía

¡yo alcanzaré mi juventud un día!

                                Antonio Machado

"JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUES" de J. Palau i Fabre

Aquest es un amor que s'ofereix sens reserva. Però alhora es exigent, vol ser correspost. Palau i Fabre ho explica molt bé. Maria del Mar Bonet  canta el poema amb molta sensibilitat.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desvesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que sem fes

Josep Palau i Fabre

"PRIMAVERA" M. Martí i Pol

Altre cop Marti i Pol, poeta de tants registres, que va fer un poema per cada estació del any. El primer: la Primavera.

Heus ací: 

Una oreneta, 

la primera, 

ha arribat al poble. 

I l'home que treballa al camp, 

i la noia que passa pel pont, 

i el vell que seu en un marge, fora vila, 

i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 

tenen la sort de veure una mica de cel 

han sabut la notícia. 

L'oreneta ha volat, 

una mica indecisa, 

ran mateix de l'aigua del riu, 

s'ha enfilat pont amunt, 

ha travessat, xisclant, la plaça 

i s'ha perdut pels carrers en silenci. 

I la mestressa que torna de comprar 

ho ha dit als vailets de l'escola, 

i aquests, a les dones que renten al safareig públic, 

i elles ho han cridat 

a l'home que empeny un carretó pel carrer, 

i l'home ho ha repetit qui sap les vegades 

i n'ha fet una cançó 

al ritme feixuc de la roda. 

Heus ací el que diu: 

La primavera ha arribat al poble.  

                             Miquel Martí i Pol

*"HABRÁ POESIA" de Gustavo Adolfo Becquer

El poeta romàntic per excel · lència!. En les seves "Rimes", que en els meus anys adolescents em feien somiar, afirma que mentre hi hagi PRIMAVERA hi haurà poesia. Segur.

Rima IV

No digáis que, agotado su tesoro,
de asuntos falta, enmudeció la lira;
podrá no haber poetas; pero siempre
habrá poesía.

Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas,
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista,
mientras el aire en su regazo lleve

perfumes y armonías,
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,

y en el mar o en el cielo haya un abismo
que al cálculo resista,
mientras la humanidad siempre avanzando
no sepa a dó camina,
mientras haya un misterio para el hombre,

¡habrá poesía!

Mientras se sienta que se ríe el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore, sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan,
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen
los ojos que los miran,
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira,

mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas,
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!

                                                                   Gustavo Adolfo Becquer

ERATO, musa de la poesia amorosa. Sir J.P. Poynter.

"LA GINESTA" de Joan Maragall

Encetem la Primavera!

Aquest poema deliciós de Maragall fa que en ocasions rivalitzem entre les companyes de l'Aula d'Expressió per que totes el volem llegir. A totes agrada.

Digueu-me sinó es preciós!

 La ginesta altra vegada

la ginesta amb tanta olor

es la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

hi pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava

feia un sol molt resplendent

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura

la tisora va enrenou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor m'ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

jo he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan la he tinguda lligada 
m'he girat de cara al mar...

m'he girat al mar de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall

                        Joan Maragall

                 "Seguit de les vistes al mar"

 

"CANÇÓ D'UN DOBLE AMOR" de Josep Carner

Quin poema tan bonic!  Fresc, vital, sensual. Altre cop Carner, demostrant que es el Príncep de les Lletres Catalanes.

 

L'amiga blanca m'ha encisat

també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.
                            
                  Josep Carner

Pintura  J. Sorolla

"EL MEU POBLE I JO" de Salvador Espriu

En el Homenatge que en 2010 varem fer a Salvador Espriu em va tocar recitar aquest poema. Em va copsar. I cada cop que el torno a llegir sento la mateixa emoció.

                                                   A la memòria de Pompeu Fabra,
                                                                                   Mestre de tots.

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

           Salvador Espriu

"JOC" de Gabriel Ferrater i Soler

La poesia de Ferrater, innovadora, irònica, eròtica...

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.

Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

                   G. Ferrater

*"ROMANCE DE LA LUNA, LUNA", de Federico Garcia Lorca

Garcia Lorca, inconfusible, amb el seu simbolisme i les seves belles metàfores, en un dels seus coneguts poemes del "Romancero Gitano". Amb  Paco Ibañez, gentilesa de la Carme :)

La luna vino a la fragua
con su polizón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.

En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.

—Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
 
—Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.

—Huye, luna, luna, luna,
que ya siento los caballos.
—Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado

El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño
tiene los ojos cerrados.

Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.


¡Cómo canta la zumaya,
ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.

Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.

            Federico Garcia Lorca

"QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR" de Rosa Leveroni

Avui, 14 de març, recitem poemes de Rosa Leveroni a la Biblioteca del Vapor Vell.

Aquest, que jo llegiré, el trobo molt bonic. 

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.

 

Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.

Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.

Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.

Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

                                     Rosa Leveroni

"DIUMENGE" de Joan Maragall

Avui es un dia apropiat per gaudir del encís d'aquest poema  d'un dels nostres millors poetes.

Qui no tinga a la finestra

dos testos de flors germans,

un aucell dins d'una gàbia,

i un cor enamorat,

no sap lo que és benaurança

ni podrà saber-ho mai.

I a fe us dic que es bella cosa

el diumenge, al desvetlla's

veure en les flors la rosada,

sentir l'aucell refilar

i per gaudir-lo amb l'aimia,

un jorn de festa al davant:

Amb l'aimia que us espera

abocada al finestral

amb el vestit dels diumenges

que es aquell de colors clars.

             Joan Maragall

Bestiari: "LA VACA SUÏSSA" de Pere Quart

Aquest és un dels poemes que em va tocar llegir al Correllengua, és molt divertit.

Quan jo m'embranco en una causa justa 
com En Tell sóc adusta i arrogant: 
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant 
vós i galleda i tamboret de fusta!

 

La meva sang no peix la noia  flaca 
ni s'amistança amb el cafè pudent. 
Vós no sou qui per grapejar una vaca, 
ni un àngel que baixés expressament. 

Encara us resta la indefensa cabra, 
que sempre ha tingut ànima d'esclau. 
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre! 
Tinc banyes i escometo com un brau. 

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini, 
l'he bramulat per comes i fondals, 
i no espereu que me'n desencamini 
la llepolia d'un manat d'alfals.  

Que jo mateixa, si no fos tan llega, 
en lletra clara contaria el fet. 
Temps era temps hi hagué una vaca cega: 
jo sóc la vaca de la mala llet!  

  
                            Pere Quart

"LA TORRE", de Màrius Torres

Les poesies que conec de Màrius Torres,  son totes molt melancòliques,  possiblement  per la malaltia que sofria. Aquest sonet es molt dolç i evoca els records d'una infantesa feliç.  

El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig parc de senyors amb evònims i grills.  

El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia.  

La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada. 

Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle.  

                                       Màrius Torres

*"EL TREN" Poema de Antonio Machado

Quin poema deliciós!

 

 Yo, para todo viaje
—siempre sobre la madera
de mi vagón de tercera—,
voy ligero de equipaje.
Si es de noche, porque no
acostumbro a dormir yo,
y de día, por mirar
los arbolitos pasar,
yo nunca duermo en el tren,
y, sin embargo, voy bien.
¡Este placer de alejarse!
Londres, Madrid, Ponferrada,
tan lindos... para marcharse.
Lo molesto es la llegada.
Luego, el tren, al caminar,
siempre nos hace soñar;
y casi, casi olvidamos
el jamelgo que montamos.
¡Oh, el pollino
que sabe bien el camino!
¿Dónde estamos?
¿Dónde todos nos bajamos?
¡Frente a mí va una monjita
tan bonita!
Tiene esa expresión serena
que a la pena
da una esperanza infinita.
Y yo pienso: Tú eres buena;
porque diste tus amores
a Jesús; porque no quieres
ser madre de pecadores.
Mas tú eres
maternal,
bendita entre las mujeres,
madrecita virginal.
Algo en tu rostro es divino
bajo tus cofias de lino.
Tus mejillas
—esas rosas amarillas—
fueron rosadas, y, luego,
ardió en tus entrañas fuego;
y hoy, esposa de la Cruz,
ya eres luz, y sólo luz...
¡Todas las mujeres bellas
fueran, como tú, doncellas
en un convento a encerrarse!...
¡Y la niña que yo quiero,
ay, preferirá casarse
con un mocito barbero!
El tren camina y camina,
y la máquina resuella,
y tose con tos ferina.
¡Vamos en una centella! 

               Antonio Machado

"CANÇO DEL HOME PARAT" de V. A. Estellés

Després dels poemes que parlen de la dona, ara un de Vicent A. Estellés, que parla d'un home. Un home parat:

Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.

No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.

Passaven – i ell les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafat en un abraç.

Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l' home no s'hi movia
perquè era l' home parat.

Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.

Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.

Es feu un arbre de pena,
es feu un arbre d'espant,
allí al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.

Algú va avisar l' alcalde
i l' alcalde, un "concejal",
i el "concejal", els qui duien
la grua municipal.

Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l' home, l' home parat.

              V. Andrés Estellés

L'ELIONOR de M. Martí i Pol

DIA DE LA DONA TREBALLADORA: Avui es un bon dia per encetar el Blog. Miquel Martí i Pol escriu un poema molt tendre i descriptiu de la vida de les dones a mitjans del segle passat (sembla tan lluny!) en un entorn fabril.

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra. 

Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud. 

Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills. 

El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

                                              Miquel Martí i Pol